A principis dels 80 es proposà el nom de Germans Trias i Pujol per a l'hospital que es construïa en els terrenys de Can Ruti. Qui havien estat aquests germans per triar-ne el patronímic?

Havien estat fills de Badalona que arribaren a ésser cirurgians destacats i innovadors, alhora que catedràtics de la universitat i compromesos per millorar-la. Joaquim i Antoni Trias i Pujol nasqueren el 1888 i el 1891, respectivament. En aquests anys naixia també la cirurgia com a tal, gràcies a l'anestèsia i a les idees de Líster sobre l'antisèpsia (i més tard encara les de l'asèpsia), i s'introduïa a casa nostra de la mà de Salvador Cardenal i de Miquel Fargas, que s'atreviren amb les primeres laparotomies del país.

Formació i caràcter

Quan els nostres biografiats obtingueren la llicenciatura, l'any 1910 Joaquim i l'any 1914 Antoni, aquesta fase ja estava consolidada, a Barcelona; ja s'esterilitzava material i s'utilitzaven guants, bata i màscara; la cirurgia gàstrica era assequible a Cardenal, Ribas i Ribas freqüentava la cirurgia biliar i Raventós començava la de recte. Fargas, dedicat a la ginecologia, lluitava, a més, per una difícil renovació universitària, esforç que va influir molt en Antoni, que, a més d'adquirir amb ell relacions familiars, va ser-ne un seguidor entusiasta i eficaç.

El gran dels Trias, Joaquim, acabada la carrera de Medicina i la de Farmàcia fa el doctorat a Madrid l'any 1911. Aquell mateix any es fa metge militar i, com a capità en la guerra del Marroc, adquireix experiència en cirurgia de guerra. El 1916 torna i guanya la càtedra d'Anatomia Topogràfica i Operacions de Granada. I l'any 20, després de Saragossa, és traslladat a Barcelona, on ja serà catedràtic de Patologia Quirúrgica en el recent Hospital Clínic. Tant en les lliçons com en les publicacions demostrà un especial interès per explicar-se i explicar les bases de la cirurgia, sobretot l'anatomia quirúrgica i la fisiopatologia.

Pel que fa a Antoni va ser catedràtic de Patologia Quirúrgica a Salamanca el 1920, on encetà ja polèmiques sobre docència i on féu amistat amb Miguel de Unamuno. Pel 27 es trasllada a Barcelona, on retroba el seu germà en l'hospital i en la clínica Fargas. i amb ell inicia un esforç madur de renovació del seu entorn, cadascun a la seva manera. Perquè s'ha de dir que presentaven diferències de caràcter evidents: Joaquim tenia una capacitat d'anàlisi dirigida sobretot a la comprensió, tant dels fenòmens científics com de les persones. Antoni, en canvi, estava més dirigit a l'acció, a la decisió oportuna i justa. Els dos tenien, però, moltes coses en comú: un sentit crític despert; un gust per la unió d'intel·ligència i bondat; una passió pel cultiu de l'art de la conversa; un humor saludable; i una digna impertorbabilitat demostrada en moments bons i adversos.

Aportacions

En cirurgia també tenien una actitud similar. Abandonant l'hàbit general de la rapidesa, optaren per una cirurgia més meticulosa (per exemple en l'hemostàsia i la manipulació) que mostrà aviat la seva superioritat. Amb paraules de Joaquim, l'èxit del cirurgià, depenia més de ser respectuós que no de ser brillant... Aquest tret definitori va fer que es parlés d'una sola escola quirúrgica, i a més, d'ella sorgiren aviat iniciatives fonamentals. Antoni veié la importància radical de l'anestèsia com a especialitat i encarregà al Dr. J. Miguel una dedicació total un cop format a Oxford. Això va fer possible la resta, per exemple, la incorporació d'un dels primers aparells d'hiperpressió possibilità la cirurgia toràcica a través del Dr. A. Caralps. També la neurocirurgia va fructificar amb el Dr. A. Ley, que va anar per això a Estònia i a Boston.

El Dr. Rodríguez Arias fou el dedicat a l'angiocirurgia. Amb la mateixa idea, Antoni Trias es preocupà també de la bàsica formació d'infermeria i en propicià una modèlica escola. Joaquim, amb la mirada posada en les urgències com a necessitat ciutadana, volgué millorar la pràctica de la traumatologia, feta per cirurgians amb força confusió de criteris. Viatjà a Viena a veure Buhler, amb Jimeno Vidal, i en tornar organitzà un servei d'urgències reconegut arreu i un dispensari especialitzat. És lògic que fos el primer president de la Sociedad Española de Cirugía Ortopédica y Traumatología. A més, l'experiència d'aquesta escola del Clínic tingué després una influència primordial en el bon tractament de molts ferits; perquè la idea de tractar les fractures obertes com si fossin ja osteomielitis, amb cura oclusiva d'Orr, va ser adaptada pels cirurgians de l'exèrcit republicà. I, sistematitzada i donada a conèixer després per Josep Trueta, obtingué un reconeixement ampli durant la guerra mundial. Els Trias, juntament amb Corachán i Ribas, fundaren la Revista de Cirurgia de Barcelona i el Butlletí de la Societat de Cirurgia per acollir-hi un debat científic, i potenciaren l'Acadèmia de Ciències Mèdiquies, de la qual foren presidents.

Una aportació fonamental la van fer en una experiència de reforma universitària que encara avui és motiu d'estudi i d'admiració: la primera Universitat Autònoma. Antoni es dedicà a l'organització general del Patronat, a sentar-ne les bases i a defensar-les contra la reacció d'alguns. Joaquim, des del seu lloc de Degà (que ocupà durant nou anys), i amb August Pi Sunyer, va ajudar a reconvertir la Facultat de Medicina. Obriren les portes a homes eminents que n'havien quedat al marge: Puig Sureda, Emili Mira, Lluís Sayé, Ribas i Ribas, Manuel Corachán, Jacint Raventós, Ignasi Barraquer i d'altres, i a la majoria de centres (Sant Pau, Sagrat Cor). S'introduí la contractació de professors, els exàmens i classes per grups d'assignatures, la priorització de l'ensenyament pràctic, l'accés d'alumnes al claustre, bilingüisme, el debat obert. Era un camí engrescador que aviat apujà el nivell docent i, seguint un model més anglosaxó, endegà una rica simbiosi entre universitat i societat.

Però tots aquests impulsos il·lusionats els va truncar el resultat de la guerra, i els dos germans formaren part del gran èxode intel·lectual que la seguí. Joaquim s'exilià amb 51 anys a França, on continuà operant fins que les tropes alemanyes n'ocuparen tot el territori. Aleshores s'exilià a Andorra, on organitzà el primer quiròfan a casa seva mateix. Tornà a Espanya el 1947 malgrat haver-li'n arrabassat la càtedra i el servei. L'any 1948 anà a la presó per negar-se a transgredir el secret professional d'un malalt seu, i no en sortí fins que el clamor d'una campanya europea el posà com a exemple de valor cívic i d'integritat moral. El 1954 el contractaren per la càtedra de cirurgia de Mendoza, a l'Argentina, on retrobà l'enyorada vida universitària.

Antoni, en canvi, decidí des del 39 instal·lar-se definitivament en l'exili i, com tants professionals, ho féu a l'Amèrica Llatina, a Bogotà, on continuà treballant amb l'embranzida de sempre.

Un nom representatiu

Joaquim, després d'una vellesa jovial, amb passejades pels estimats turons de Canyet i de la Conreria, morí a Barcelona el 1964. Antoni, encara en actiu malgrat l'edat, morí sobtadament l'estiu de 1970 en un poblet de la costa.

Aquest és un breu esbós dels dos germans Trias i Pujol, dels quals s'ha escollit el nom per a un hospital de referència i universitari com és el nostre.

 

Marc Antoni Broggi